La
nit subratlla els estats d'ànim. Els cors s'inflen -o es desinflen-
segons la força amb què hi arriben. I a les set del vespre, ja fosc,
aquesta era la principal incògnita al Senglar Stadium: saber si
l'esperit senglar estaria a l'alçada de la primera nit d'un cap de
setmana tan decisiu pel país.
Baixes
força importants en els dos equips, però tot i l'alineació de
circumstàncies a la banda senglar, l'equip començava amb seguretat,
tranquil, mostrant una clara superioritat a la primera melée. Després
d'uns primers minuts de certa igualtat,
un
parell d'avants no forçats nostres, i en general, un intercanvi de cops
força tímid i especulatiu, sortiem d'una lleugera pressió a la que ens
tenien sotmesos, i després de passar per dues tousches, en Chris marcava
el primer try del partit, que ell mateix transformava. 7-0. Semblava
que hi havia ganes de fer molts punts.
Després
de la sortida de mig camp dels de Lleida, en la seva segona pilota del
partit, recepció d'en Domènec, que avança 10 metres sense ser placat. La
jugada evoluciona fins l'altre costat del camp, en Gordo rep targeta
groga per un placatge de dubtosa elegància, i a partir d'aquest moment,
comencen les imprecisions. Perdem possessions, ens pincen pilotes amb
massa facilitat, ens piten retencions als rucks, i ens agafen
desprevinguts amb xuts compremetedors. Per sort, tenim ofici, i sabem
sortir bé de la pressió.
De
fet, en els minuts posteriors és en Txiki qui col·loca un xut molt
encertat a 10 metres de la seva marca. Però una vegada més, perdem una
bona oportunitat, en el que comptabilitzem com a tercer error no forçat
(d'un total de sis) en joc a la mà, fet que desemboca en una forta
pressió a la nostra línia de marca, que hem de defensar. Incomprensible
però afortunadament, els de Lleida desaprofiten l'ocasió a 10 metres de
la nostra marca, després una decisió arbitral sobre la manera de servir
el cop de càstig.
Malgrat
això, els de Lleida insistien en marcar, i era torn d'en Quim, trencar
les seves esperances amb un placatge a tousche definitiu, que ens feia
sortir de la pressió. En el transcurs del partit -amb un parell de
placatges més- en Quim es mostraria com el MVT (most valuable tackler)
del partit. Cara a la graderia, just després, un altre jugador ens tenia
una sorpresa preparada: una nova fita en l'imaginari senglar. És el que
el públic, espontàniament, acorda en anomenar: el "pilla volador",
que consisteix en: un talonador que atura un mig melée rival,
immovilitzant la seva sortida de pilota, però posteriorment, volar per
sobre d'ell, per caure, d'empeus, com si no hagués passat res, just
darrera del contrari. Algú exclamava, entre els assistents: "és un noi,
digne d'admirar!".
"La
grada ruge" como nunca, i mentretant, l'àrbrit pita el final de la
primera part. Conclusions prèvies: concentrem-nos, i podrem tenir bonus
ofensiu.
La
segona part comença bé: pressionem intensament, forcem una tousche a 10
metres seu, l'àrbrit ens concedeix un cop de càstig, i un Carles Pérez
-incommensurable- entra fins la cuina, marca, i en Chris transforma:
14-7. Minuts després es genera un nou crit de guerra entre els
aficionats. Es tracta de la nova versió del "Run, Joe, Run", que,
aplicat a en Dídac, es converteix en "Córre, Dídac, córre", ja que, a 10
metres de la nostra marca, s'embarca en una carrera amb trajectòria
parabòlica invertida de difícil justificació, però finalment efectiva, i
per tant, cel·lebrada. Semblava una nit amb ganes de protagonistes:
minuts després era en Txiki qui es colava pels intersticis d'una tousche
dels de Lleida per avançar fins a la seva 22, jugada que continuàvem
amb un pick and go molt propi del joc senglar. Eren uns llargs minuts en què el setge a la marca dels de Lleida, tot i infructuós, era constant.
En
aquell moment la sensació era de desordre, d'imprecisions. En Chris
fallava un xut a pals aïllat des d'uns 30 metres i el joc era lent i
atropellat. Per compensar, els tres quarts produïen una jugada en què
encadenaven una bona sèrie de joc continu. Després d'una tousche a 5
metres de la seva marca, dos rucks, i dos cops de càstig seguits a 10
metres de la seva marca, aconseguíem un nou try: en Lluís trencava el
gel en un primer cop, i en Xuse, anant a buscar l'ala, marcava després.
19-7.
L'avantatge
semblava tranquilitzar l'equip, però a la grada, la cosa era molt
diferent. Érem al tram final del partit, i entre el públic, es produïa
un nou fenòmen que valorem com a únic en l'història senglar. En Joe,
jugador habitual present a la grada, amb els seus crits ensordidors,
aportava -n'estem convençuts- la meitat exacta dels newtons que feien
que un mawl proper a marca, es convertís en mawl guanyador. Els newtons
teletransportats a través dels crits d'en Joe contribuïen decisivament a
la marca -no transformada-, que posava el 24-7 al marcador, i que per
fi ens donava el bonus ofensiu.
El
partit acabava després d'una última marca dels de Lleida, que posava el
resultat final en 24 a 12. Molta alegria a l'estadi, Carles Pérez "man
of the match", i ball de cançons al tercer temps. L'endemà, amb la
victòria sobre les espatlles, més de quaranta representants senglars
pujaven a Santa Caterina a fer l'ofrena, reunir-se, i menjar en bona
companyia. Entreu a la Pàgina dels Senglars del Facebook per veure les fotos.
Gran cap de setmana senglar: esperem que en vinguin més... Un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada