Patrocinador oficial

diumenge, 25 de novembre de 2012

Senglars 24 - Lleida 12

Victòria i senglarada: doble ofrena a Santa Caterina

La nit subratlla els estats d'ànim. Els cors s'inflen -o es desinflen- segons la força amb què hi arriben. I a les set del vespre, ja fosc, aquesta era la principal incògnita al Senglar Stadium: saber si l'esperit senglar estaria a l'alçada de la primera nit d'un cap de setmana tan decisiu pel país.

Baixes força importants en els dos equips, però tot i l'alineació de circumstàncies a la banda senglar, l'equip començava amb seguretat, tranquil, mostrant una clara superioritat a la primera melée. Després d'uns primers minuts de certa igualtat,
un parell d'avants no forçats nostres, i en general, un intercanvi de cops força tímid i especulatiu, sortiem d'una lleugera pressió a la que ens tenien sotmesos, i després de passar per dues tousches, en Chris marcava el primer try del partit, que ell mateix transformava. 7-0. Semblava que hi havia ganes de fer molts punts.

Després de la sortida de mig camp dels de Lleida, en la seva segona pilota del partit, recepció d'en Domènec, que avança 10 metres sense ser placat. La jugada evoluciona fins l'altre costat del camp, en Gordo rep targeta groga per un placatge de dubtosa elegància, i a partir d'aquest moment, comencen les imprecisions. Perdem possessions, ens pincen pilotes amb massa facilitat, ens piten retencions als rucks, i ens agafen desprevinguts amb xuts compremetedors. Per sort, tenim ofici, i sabem sortir bé de la pressió.

De fet, en els minuts posteriors és en Txiki qui col·loca un xut molt encertat a 10 metres de la seva marca. Però una vegada més, perdem una bona oportunitat, en el que comptabilitzem com a tercer error no forçat (d'un total de sis) en joc a la mà, fet que desemboca en una forta pressió a la nostra línia de marca, que hem de defensar. Incomprensible però afortunadament, els de Lleida desaprofiten l'ocasió a 10 metres de la nostra marca, després una decisió arbitral sobre la manera de servir el cop de càstig.

Malgrat això, els de Lleida insistien en marcar, i era torn d'en Quim, trencar les seves esperances amb un placatge a tousche definitiu, que ens feia sortir de la pressió. En el transcurs del partit -amb un parell de placatges més- en Quim es mostraria com el MVT (most valuable tackler) del partit. Cara a la graderia, just després, un altre jugador ens tenia una sorpresa preparada: una nova fita en l'imaginari senglar. És el que el públic, espontàniament, acorda en anomenar: el "pilla volador", que consisteix en: un talonador que atura un mig melée rival, immovilitzant la seva sortida de pilota, però posteriorment, volar per sobre d'ell, per caure, d'empeus, com si no hagués passat res, just darrera del contrari. Algú exclamava, entre els assistents: "és un noi, digne d'admirar!".

"La grada ruge" como nunca, i mentretant, l'àrbrit pita el final de la primera part. Conclusions prèvies: concentrem-nos, i podrem tenir bonus ofensiu.

La segona part comença bé: pressionem intensament, forcem una tousche a 10 metres seu, l'àrbrit ens concedeix un cop de càstig, i un Carles Pérez -incommensurable- entra fins la cuina, marca, i en Chris transforma: 14-7. Minuts després es genera un nou crit de guerra entre els aficionats. Es tracta de la nova versió del "Run, Joe, Run", que, aplicat a en Dídac, es converteix en "Córre, Dídac, córre", ja que, a 10 metres de la nostra marca, s'embarca en una carrera amb trajectòria parabòlica invertida de difícil justificació, però finalment efectiva, i per tant, cel·lebrada. Semblava una nit amb ganes de protagonistes: minuts després era en Txiki qui es colava pels intersticis d'una tousche dels de Lleida per avançar fins a la seva 22, jugada que continuàvem amb un pick and go molt propi del joc senglar. Eren uns llargs minuts en què el setge a la marca dels de Lleida, tot i infructuós, era constant.

En aquell moment la sensació era de desordre, d'imprecisions. En Chris fallava un xut a pals aïllat des d'uns 30 metres i el joc era lent i atropellat. Per compensar, els tres quarts produïen una jugada en què encadenaven una bona sèrie de joc continu. Després d'una tousche a 5 metres de la seva marca, dos rucks, i dos cops de càstig seguits a 10 metres de la seva marca, aconseguíem un nou try: en Lluís trencava el gel en un primer cop, i en Xuse, anant a buscar l'ala, marcava després. 19-7.

L'avantatge semblava tranquilitzar l'equip, però a la grada, la cosa era molt diferent. Érem al tram final del partit, i entre el públic, es produïa un nou fenòmen que valorem com a únic en l'història senglar. En Joe, jugador habitual present a la grada, amb els seus crits ensordidors, aportava -n'estem convençuts- la meitat exacta dels newtons que feien que un mawl proper a marca, es convertís en mawl guanyador. Els newtons teletransportats a través dels crits d'en Joe contribuïen decisivament a la marca -no transformada-, que posava el 24-7 al marcador, i que per fi ens donava el bonus ofensiu.

El partit acabava després d'una última marca dels de Lleida, que posava el resultat final en 24 a 12. Molta alegria a l'estadi, Carles Pérez "man of the match", i ball de cançons al tercer temps. L'endemà, amb la victòria sobre les espatlles, més de quaranta representants senglars pujaven a Santa Caterina a fer l'ofrena, reunir-se, i menjar en bona companyia. Entreu a la Pàgina dels Senglars del Facebook per veure les fotos.

Gran cap de setmana senglar: esperem que en vinguin més... Un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!