ARPN 43 - Senglars 0

Setge fallit: amb la cua entre les cames

Diuen que les estadístiques estan per trencar-les, i la història, per reinventar-la. Barcelona, entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714, va resistir de manera heroica el llarguíssim setge dels Borbònics a la ciutat. Avui, gairebé 300 anys després, senglars vinguts de Torroella aterraven a les fantàstiques instal·lacions esportives de la Mar Bella, amb l'ànim de fer oblidar el pèssim resultat de l'any passat, i de pas, a reescriure les cròniques. Torroella somiava amb conquerir la capital.

Però la glòria no és a l'abast dels febles, ni pot néixer mai de la confusió. I el que havia de ser un setge ferotge, ha resultat en un dur correctiu per part dels de la capital, que ha enviat l'equip de tornada a casa, ferit, i amb la cua entre les cames.

Potser era l'absència de les Medes en l'horitzó, el que li mancava al quadre de la conquesta per fer-se una realitat. Amb baixes sobretot a la linia de 3/4, la gran majoria de jugadors senglars ha hagut de jugar en posicions que no eren les seves, i amb aquest desordre, sense els mecanismes automàtics ben apresos, "poc que" es pot conquerir res.

Diuen que la primera melée és molt important, però no només pels primeres linies i els homes pesats, sino també pels que esperen la sortida de la pilota. La pressió que han rebut l'Oscar (de 9), en Txiqui (de 10) i en Lluís (de 8), ha estat la primera de les moltes petites batalles que s'han perdut avui.

Tot i això, els primers minuts eren senglars, i a base de xutar a touche els cops de càstig a favor, s'aconseguia jugar a camp contrari. Però en el joc amb el peu també hem estat inferiors, i en un xut, hem pogut veure com perdiem més de 60 metres en només quinze segons. Era el minut 6, i a part d'un espectacular salt rival per sobre del ruck (correctament senyalat com a il·legal), no es veien bons placatges senglars, ni ningú era capaç d'avançar amb consistència.

Sí, sortiem de la pressió amb xuts a touche, però ja començàvem a regalar cops de càstig. Un d'ells, els de Poble Nou el xutaven fins a touche a 5 metres nostre, i amb només obrir-la fins a l'ala, ens feien la primera marca. No escombràvem bé, i per tant, l'últim placatge tampoc ens salvava. Transformació, i 7-0 al marcador.

En la represa, en Lluís li passava a en Quim, que feia 20 metres tot sol. Després d'una sèrie de xuts i autoxuts de dubtosa eficàcia per part dels dos equips, en Txiki en feia un que sí que servia d'alguna cosa. Però fallàvem en la recepció dels seus: en un d'ells, ens cau la pilota enrere, i l'hem de perseguir corrents, perdent 50 metres per un sol error. Era el minut 19, es jugava al mig camp, es veia a l'equip fluix en atac i en defensa, i el rival perdonava alguna marca amb algún avant no forçat.

Però no per molt de temps. Al minut 24, després de regalar un cop de càstig més, els de Poble Nou obren la pilota des del maul de la touche, i en tres fases, dues de tres quarts, i una de davanters, coloquen un ruck a favor seu a tres metres de la nostra marca. Incomprensiblement, no hi ha ningú que defensi el costat dret del ruck, i amb un sol home en quarta fase en ténen prou per fer la segona marca, transformada, que posa el 24-0 al marcador. Era desencoratjador, però encara quedaven minuts.

Amb ofici, i ajuda dels cops de càstig, aconseguíem entrar dins la seva 22 una vegada més. Però aquest cop, no guanyar la touche i fer un altre cop de càstig, els ajudava a sortir de la pressió i fins i tot permetre's xutar a pals en un d'ells. Per sort, fallaven, i seguiem 24 a 0. Era el minut 35 i la primera part estava sent de color blanc i negre. Després de perdonar-nos una marca per un nou avant no forçat, en la sortida de la melée, l'Oscar s'escapava de l'exasperant pressió rival avançant amb la pilota tot sol uns vint metres. Tot i perdre molts rucks, i continuar placant a nivell baix, vèiem jugades de profit: una finta d'en Dídac, o una creu entre l'Abdu i en Tian. Però eren miratges. Ens queien pilotes, placàvem massa alts i el rival portava la iniciativa. Després d'una melée a favor seu a mig camp, dos únics homes ens feien una esplèndida marca, recolzant-se i passant-se-la fins a fer el try. Horrible final de primera part, anar al descans amb 19-0 en contra (la marca, no transformada).

Per desgràcia, en la segona part, tot i els canvis, el setge senglar podria haver continuat essent castigat, si no fos pels errors del rival. Algún senglar encara somiarà aquesta nit amb alguna espectacular finta rebuda. En dues ocasions gairebé ens feien marca, en una cometien avant, i en l'altre, els queia la pilota. Sort en teníem, que els nostres aguerrits davanters no donaven el partit per perdut i encara guanyaven algun ruck aquí i allà.

Cap al minut 10, però, els senglars semblaven treure l'orgull i donar un cop de puny sobre la taula. Després que a en Facu li féssin un retardat després d'un xut, i en Martí només fos capaç de palmejar una touche confosa, l'Uri agafava la pilota tonta, i en tres fases -dos mauls i un ruck- ens posavem a tres metres de la seva marca. En Carles tractava d'entrar pel tancat, li donava a l'Alex que ho tornava a provar, i en Martí, fent de nou en funcions, li donava a en Simón, que ho intentava pel mig. Semblava el pick and go efectiu i poderós que els senglars acostumen a realitzar, però en obrir als tres quarts, en Txiki provava un xut, que sortia per la linia de fons. Havíem estat a prop, però en el joc obert, no ens ho acavábem de creure. El públic cridava "bien defendido, poble nou!". Aquesta manca de decisió la pagàvem caríssima. Immediatament després, el rival juga a la mà, i un sol home ens fa perdre més de mig camp, i en perdre la touche posterior, ens fan una nova marca. No transformada, 24-0, calor, set, i cares llargues.

I passarien pocs minuts fins tornar a sentir el dolor. En el minut 23, després de perdre una melée pròpia a cinc metres de la nostra marca, un rival es desfeia amb elegància de tots els nostres defensors, i la plantava ben bé a sota de pals. Era el cop de gràcia, 29 a 0, que destrossava la nostra moral, i inflava la seva. A partir d'aquell moment, el joc es desordenava, i es jugava a la babalà. En Dídac signava un dels seus millors partits, tractant d'explotar la seva velocitat, l'Uri, en Fugi i l'Abdu continuaven intentant-ho, però la defensa rival estava on fire, i estavem rebent placatges molt durs.

S'havia perdut el partit, però calia recuperar l'honor: a la desesperada, en el minut 37, jugàvem a la mà sortides de melée a cinc metres de la nostra marca. Però continuàvem cometent cops de càstigs. En un d'ells, el rival la jugava a la mà, i novament, un sol home, fintant a més de quatre dels nostres, posava el 34 a 0, i després el seu company, el 36-0 al marcador.

Era quasi el minut 40 i la moral estava pel terra. Només quedava un camí: morir matant. Després de la sortida de mig camp, maul rival, ens la xuten, rep en Txiki, li dóna a en Dídac, Dídac per Abdu, Abdu per Uri, i ruck senglar. Tornem a obrir, però ens aturen el xut: un rival persegueix la pilota, i, tot sol, ens remata del tot. Marca, transformació, i 43 a 0 final. El noble i valent Empordà no conquereix la ciutat, i se'n torna a casa amb la cua entre les cames.

La tristesa de la derrota és amarga, i la buidor que deixa en l'esperit, només pot curar-se amb un bon àpat i unes bones birres. En el rugby, el tercer temps és el massatge que cura aquestes sensacions, i ens ajuda a estimar més -entre tots- aquest esport. Desgraciadament, la generositat no és una virtut generalitzada, i avui tampoc n'hem tingut una bona mostra. Només queda tornar a casa amb els nostres, passar junts unes bones festes, i continuar entrenant. Així recuperarem la força, l'esperit, i l'ànima que ens caracteritza. Un, dos, tres: senglars, senglars, senglars!!!