Patrocinador oficial Sènior

diumenge, 16 de desembre del 2012

Sant Cugat 29 - Senglars 26


Senglar que fa tard... persegueix ombres

La mandíbula d'un senglar és poderosa, i les seves dents, poden ser mortals. Però allà fora, en la selva del món real, no tot és força. Sense coratge no es fan ferides, i sense concentració, no s'acaba amb el rival. I és que, tot i l'esplèndid dia que feia a Sant Cugat, assoleiat i amb bona temperatura, l'ànim senglar sortia al camp molt ennuvolat. Tot i robar la primera melée, l'equip estava massa tou: el cronòmetre encara no marcava el minut 2, i un parell de placatges rivals ens feien caure la pilota, i regalar els primer punts. Marca immediata i transformació: 7-0.

Un principi fatal, que encara duraria una estona més. Perdem una tousche, i en dues fases dels seus tres quarts ens guanyen 20 metres. Rebem refusos alliçonadors, guanyem tousches, però ens cau la pilota endavant en mauls que ja estaven guanyats. Els signes d'ensopiment es feien evidents. Tot i els infructuosos intents d'autoxuts d'en Quim i les primeres fintes d'en Chris, en sacar un cop de càstig en contra, perdem incomprensiblement 20 metres, i un segon rival, davant la passivitat del nostres defenses, ens fa la segona marca. No la transformen, però això fa mala pinta: anem 12-0 i només sóm al minut 10.

En la represa, continuem adormits, i els seus tres quarts passen amb massa facilitat. En un nou cop en contra, els de Sant Cugat fallen un xut a pals, però tot i que -afortunadament- acumulen errors en les seves passades, ens dominen clarament en el joc dinàmic. En aquells moments comença a semblar que ens és impossible entrar en el seu camp, però per sort, no abaixem el cap. Que ens agafin tant d'avantatge al principi ens converteix en perserguidors, i en això l'equip es comença a sentir còmode. De fet, en la primera ocasió que arribem al seu camp, després d'un cop a favor, i la posterior tousche a 5 metres de la seva marca, formem un maul guanyador i marquem. En Chris transforma i ens posem 12-7: comença la reacció senglar.

Després de la sortida de mig camp, rep en Lluís, en Tian se'n va de dos, i l'Uri el replica reivindicant que avui també avançarà els seus metres. Veiem també a en Facu robant pilotes dividides: l'equip està actiu i no vol entregar el partit tan ràpidament. És el minut 22. Per la seva part, ells es veuen còmodes en el joc ràpid, i insisteixen en servir les tousches ràpidament. De fet, ens lliurem de rebre una marca perquè cometen un avant molt just. Tot i això, el rival insisteix, i en dues úniques fases, tot i la nostra defensa aguerrida, fan marca i la transformen. 19-7: arriba el desànim, i la sensació de perseguir ombres.

Però no es pot donar per perdut un senglar que coneix bé les seves rutines. En un calc de la marca anterior, després de tres fases (Lluís, Pelli, Chris), cop de càstig a favor, tousche a 5 metres, i maul guanyador. Marca no transformada, 19-12. Eren cops d'ímpetu esperançadors o, com deia en Blasco: "Vinga nois, que cada cop que anem allà fem marca!". Era el Minut 33.

Després de la represa, encadenem una bonica jugada: Simon (que es lesionaria minuts després), Ramon, Carles, i Simon un altre cop. Era el moment de mostrar els galons. Llàstima que la jugada acabés en un contraatac, que en Txiki responia amb un xut, que acabava sortint per la ratlla de fora. Imprecisions, pseudo-reacció, i una mica de tot: jugades assajades de tousche que surten molt bé, passades trenades dels nostres tres quarts, intercanvi de xuts, i finalment, mitja part.

Afortunadament, després del descans, no hi ha signes de la pàjara que ens acostumava a afectar: sembla que ja l'hem patida al principi de la primera part. Més aviat al contrari: el senglar ja és calent. És el caçador, i té gana. I arriba l'intercanvi de cops: en Carles pica contra el rival, que respon tirant l'Uri dos metres en un pick poderós; en Chris finta un rival dins la nostra 22, encadenem passades bones, i en Dídac fa de les seves avançant 10 metres en una de les seves carreres habituals. Estem jugant a rugby, i en moltes zones del joc. Minuts després l'Alex presenta candidatura per al Rookie de l'any ("aquest home és un toro!", se sentia dir entre el públic), i en Martí, bentornat des de l'altre extrem del globus terraqui, guanya una espectacular tousche. Seguidament, en Pérez avança dos metres, en Lluís en fa un altre, i després obrim als tres quarts: molt ràpids, en Pelli li dóna a en Gordo, que marca. Senzilla i efectiva combinació de joc, dos picks i obertura a l'espai, i marca transformada. 19-19: hem empatat el partit.

El partit es posa interessant. Seguim perseguint al rival, però, una vegada més, quan sembla que ja quasi el tenim, en realitat són ombres. I és que anem a remolc, i ells saben on fer-nos mal. En pocs minuts, perdem tousches pròpies, i en tres fases llargues dels seus tres quarts, tornen a marxar per davant: 24-19, i transformació: 26-19. Com als escacs: juguem amb negres, però no recuperem l'iniciativa.

Poc després, el Sant Cugat dibuixa una creu magnífica que ens fa perdre més de 40 metres. Però deu existir alguna cosa semblant a la justicia esportiva, perquè després d'haver de defensar intensament els seus atacs a 10 metres de la nostra línia de marca, en Martí es posa a perseguir una pilota que cau cap al seu camp. Devia pensar-se que l'ovalada era algun exòtic animal del desert de l'outback australià, perquè corria cautelós, sense acabar de collir-la. Segons després guanyava la tousche, i amb un poderós maul tornàvem a entrar fins la línia de marca. Anàvem darrera, però no estàvem morts, i la persecució era ferotge. Després d'una genial transformació d'en Chris, tornem a empatar el partit: 26-26.

Després arribava el "minut Domènec". Però l'Alex, del qual ja no quedava cap dubte que aspira amb consistència al trofeu al Rookie de l'any, avança uns pocs metres, poderós, recordant-nos a l'Uri en determinats moviments. Som al minut 32, i hi ha esperança. Sobretot si un Gordo sublim ens dedica una espectacular finta marxant de tres jugadors que acaba en un ruck lluitadíssim, però que acabem perdent. Al cap i a la fi, el rival també juga. Després d'un intercanvi de xuts, algun placatge senglar excessivament alt, cometíem un cop de càstig, que el rival aprofitava per transformar xutant a pals. 29-26. De molt poc, però la nostra presa se'ns tornava a escapar.

Només quedaven cinc minuts, i el rival semblava que ens donés l'oportunitat d'agafar-lo. Només érem a una marca de la victòria, i en efecte, teníem la nostra oportunitat final. En una tousche a 30 metres seu, en Tian roba la pilota, ell i després en Lluís percuteixen contra la seva defensa, i finalment, arriba la foto finish del partit. En Txiki s'adona de la superioritat a l'obert, aprofitem l'avantatge, però en l'última passada desaprofitem l'oportunitat de fer la marca que hagués estat definitiva.

Resultat final, 29 a 26. Amb la glòria tant a tocar dels dits, tot el partit a remolc i amb la remuntada tant a prop nostre, la sensació de frustració es feia evident en les cares dels jugadors. Ho sap bé el senglar: en dies de cacera, si et lleves tard, persegueixes ombres. En Blasco, més analític, sentenciava: "Mal començament, bon final". Per la seva banda, el capità es mostrava optimista, satisfet pel desplegament d'un joc molt competitiu per part de l'equip. L'MVT (Most Valuable Tackler) d'avui, se l'emportava en Pelli, pels seus efectius placatges. Marques d'en Txiqui, Ramon, Gordo, Perez i Lluis.

Agraïments al públic assistent, al generós delegat del club, Teo, i a l'estimat fotògraf espontani, Jordi Lemac. Tot i la decepció, ens emportem dos punts defensius, i la sensació que podem guanyar qualsevol rival. No se'ns tornaran a escapar partits com els dos últims. Ara toca entrenar fort, curar les ferides, i pensar en el proper partit, diumenge 23, al Poble Nou.

Un, dos, tres: senglars, senglars, senglars!!!


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Joer quina crònicassa!
Gràcies Tarrako, espectacular explicació de com ha sigut el partit.
Doncs res, com dius, a curar ferides i a guanyar en l´úlitm partit del 1012.
Ànims a tothom.

Lluís.

Anònim ha dit...

l'últim partit del 1012 el vam guanyar. ho recordo com si fos ahir mateix!!

Anònim ha dit...

Deu ni dor, una memòria de 1000 anys. Debem ser l'equip més antic del món...

Anònim ha dit...

Que cabrons! 201222222222!!!

Anònim ha dit...

2012!"