Patrocinador oficial Sènior

diumenge, 2 de desembre del 2012

Senglars 12 - Gòtics 27

Digna derrota, regust agredolç

Perdre amb elegància és cultivar l'orgull. I oferir al nostre públic -i a nosaltres mateixos- una imatge tan seriosa de treball, joc i sacrifici, val més que cap punt de la classificació. L'equip es presentava al Senglar Stadium, una vegada més, amb baixes importants en la davantera. Els primers minuts es caracteritzaven pel bon nivell en els placatges. Si no era en Pilla era en Gordo, o l'Oscar, o sino en Lluis, o en Tian, i també l'Uri. Sobretot aquests dos. Eren minuts de tempteig en que vèiem també a en Simón guanyar dos rucks gairebé seguits ell solet, o a l'Uri avançar 20 metres, o a en Txiki col·locar xuts a zones compromeses dels Gòtics, un rival que de seguida ens mostrava la seva principal arma: els seus tres quarts.

No erem ni al minut 10, que ja es produïen moments d'èpica defensa: en primera fase gòtica entre en Dídac i l'Oscar aturaven una marca del seu ala, en segona, era en Pablo qui placava, en tercera fase, en Carles, en quarta, en Ramón, en cinquena, en Chris, i en sisena, un altre cop en Ramón, in extremis, aturava de nou una marca per la zona de l'ala. Els estàvem deixant clar que no els seria gens fàcil passar. Ells cometien cop de càstig, nosaltres sortíem amb un xut, però en un avant perdiem l'oportunitat d'un gran contraatac. Però la defensa era robusta, i l'inici, prometedor.

Continuava el catàleg de placatges, tot i que, si fins ara eren en Tian i l'Uri qui es començaven a disputar el MVT, aleshores apareixia en Carles Pérez i ens trencava els esquemes. Perquè, qui som nosaltres per argumentar que hem d'anar a les cames, o que hem de placar baixos, si aquesta eminència del rugby català, ens mostrava, mitjançant una titànica col·lisió, com es pot paralitzar un rival, de manera tan efectiva i contundent?

I l'intercanvi de cops era brutal. Ells continuaven jugan molt correctes a la mà, sense errors, rapidíssims, posant-nos a prova. Calien xuts high class com els d'en Chris, d'aquells que -si no fós perquè l'haviem introduït nosaltres a dins de 22- et fan, no només sortir de 22, sinó que et posen en la seva 22. De 22 a 22. I si en Chris podia confiar en buscar el lateral, era perquè estàvem forts en la tousche. De fet, una de brillant estètica, provocava que algú cridés entre el públic: "Visca el PP!!!". Davant la sorpresa manifesta dels seus veïns de localitat, l'aficionat afirmava: em refereixo a la combinació Pablo-Pilla!

Minuts després el joc navegaba en l'igualtat, en l'intercanvi de xuts i en una millora important del joc dels nostres tres quarts. En Chris imprimia en el cervell dels rivals la idea de que els seus moviments són impredictibles; en Químic oferia fintes de subtil inteligència, fet que en Gordo replicava. Semblava que li volgués dir al seu company: tu te'n fintes un, doncs jo dos. Mentretant, l'Uri continuava sumant en la seva quota de metres avançats i d'homes placats (tot i que, incomprensiblent, després del partit, declarava no haver-ho fet prou bé).

Menció apart al nostre estimat Pablo, que en voler imitar l'estil d'en Carles Pérez, tractant de placar a excessiva alçada, rebia un refús monstruós a la cara, que de ben segur el farà recapacitar. Continuàvem 0 a 0, però eren minuts d'altíssima càrrega i esperit lluitador. Xutet murri -marca de la casa- d'en Txiki, que els Gòtics es veuen forçats a plantar a marca, i després del seu xut, dues mostres d'una versió minimalista del pick and go: és a dir, només el pick, sense el go. Primer l'Uri, i després d'un cop de càstig seu, i la corresponent tousche, pick d'en Simón. En Pablo, empenedit de rebre el refús anterior, protagonitzava després una escena que despertava enveja entre el sector femení. I és que més d'una voldria veure com el seu home, respon tan ràpid i amb tant de compromís a les seves pregàries d'afecte, com ho feia en Pablo a la crida entusiasta d'en Simón, que demanava recolzament per picar contra la defensa gòtica. I és que estàvem on fire. Després d'una melée, en Txiki s'esmunyia entre els rivals: quan semblava que ja l'havien placat, avançava 10 metres, i li donava a l'Uri, que quasi marca. Estavem posant la por al cos rival, i les coses ens sortien bé.

Després d'un autoxut improductiu del mateix Txiki, en Dídac confirmava sentir-se còmode amb el "Run, Dídac, run!" i, amb una trajectòria molt menys parabòlica que la que va fer contra el Lleida, avançaba des de mig camp fins la seva 22. Però de tots els nostres corredors/fintadors, en Gordo ens tenia preparada la pirueta més plàstica. En Xuse i en Tarrako encara discutien al tercer temps la possible equació de la funció resultant d'analitzar el seu moviment, que debia respondre als següents raonaments: "Avanço recte en una direcció, però com veig que hi ha molta gent... doncs tiro enrere tres metres, i avanço en aquesta altra direcció, que veig que hi ha menys gent". El públic, amb l'ai al cor, pregava per la seva seguretat. Tot i ser placat -estil traveta manual-, es feia digne mereixedor del premi a la FFP (Finta Friki del Partit).

Erem al minut 40, i a part d'una nova tousche d'una espectacular bellesa per part d'en Pilla, en Tian, i els seus aixecadors, la primera part s'acabava. Bon rugby per les dues bandes, un clar equilibri de forces, i la sensació que el partit s'havia de guanyar, sí o sí.

En la segona part els Gòtics prenen la iniciativa: primer fallen un xut de drop, però després converteixen un xut a pals després d'un cop. 0-3. Però això no és el pitjor de tot. A mesura que passen els minuts, comencem a donar mostres de "pàjara". Produïm errors, mentre ells insisteixen a girar les melées, i tot i continuar el duel Uri-Tian pel MVT (Most Valuable Tackler), els Gòtics ens fan una marca després d'un dur pick and go que som incapaços d'aturar. 0-8, marca no transformada.

Som al minut 14, i els tècnics decideixen fer servir qui s'ha convertit en el nostre revulsiu els últims partits: surt en Domènec. I efectivament, només sortir, pressiona la sortida de mig camp de tal manera que força un avant gòtic. Després de la melée, desperta el joc senglar: dos mawls potents que els rivals es veuen forçats a derrumbar, desemboquen en una jugada ràpida Txiki-Simón-Ramón, i marca d'aquest últim. 5-8, i una no gens senzilla transformació d'en Chris: 7-8. Definitivament, ens hem animat.

Minuts després en Txiki roba la pilota en una melée, i en Ramón percuteix amb duresa per avançar més de 5 metres, fent vibrar l'estadi. Era la segona vegada que feia una jugada d'aquest estil al lateral de davant la graderia (en l'anterior, inclús saltant per sobre d'un rival que era a terra), cosa que ens fa pensar que s'esforçava en lluïr-se precisament a la banda on hi havia el sector anglès, estratègia que, al final del partit, li funcionaria, ja que seria nombrat Man of The Match.

Però el máxim subidón del partit estava encara per arribar. En Chris obre per l'Abdu, l'Abdu per en Tímid, en Tímid és placat, netegem el ruck, en Tian guanya uns metres més, netegem el nou ruck, en Lluís fa un xutet que després d'un petit descontrol acaba a mans d'en Químic, en Químic li dóna a en Carles, que deixa la seva empremta en les costelles d'un rival, i quan el públic ja comença a compartir el clímax de rugby contínu i poderós que exhibim, en Chris col·loca un magnífic xut a la zona buida de la defensa rival, que en Tian rep en carrera, i després d'un rapidíssim sprint cap a l'ala, ens fa arribar a l'èxtasi, marcant el 12-8, que ens posa per davant. Sense cap mena de dubte, minuts de glòria al Senglar Stadium.

Però el rival no era gens petit, i en la reanudació, ens deixava ben clar que en els tres quarts eren superiors. Sense fer soroll, limitant-se a no cometre errors en les passades, i per superioritat numèrica, ens marcaven el 12 a 13. El partit estava emocionant, i l'intercanvi de cops era d'alt nivell. En el minut 33, en Químic ens deixava una bona mostra: un "high speed interior pass", altrament dit: passada curta -i rapidíssima- al recolzament interior. Però -com deia en Txiqui al final del partit- per la falta de fe en la victòria, o pel desgast físic, i també, pels mèrits del rival, la gesta se'ns començava a allunyar de les mans. En el minut 37, un error senglar tenia per conseqüència, una marca rival, ben bé pel lateral, que en Tian, malgrat el seu rotund placatge, no podia impedir. 12 a 18, i transformació: 12 a 20.

Malauradament, l'equip perdia la il·lusió en els últims minuts, extenuat, decebut, imprecís. Perdíem el bonus defensiu, i encara ens farien una última marca, transformada, que deixava el 12 a 27 final.

El resultat no reflectia el nivell al que s'havia jugat, ni l'equilibri que s'havia produït. Era un regust agredolç, per una digna derrota. En declaracions al final del partit, en Txiqui comentava: "No ens ho hem cregut", mentre el coach rival opinava: "Basically it was our three quarters against your forwards" (bàsicament ha estat: els nostres tres quarts, contra els vostres davanters). El nostre president qualificava el partit senglar com a "fabulós", i el capità senglar, més extens, declarava: "Vaig acabar molt trist després del partit contra el Lleida, tant, que m'ha costat una setmana recuperar-me, però després d'haver jugat avui d'aquesta manera, tot i que em sap molt de greu haver perdut, em quedo molt més satisfet, i amb millors sensacions".

Per acabar, tercer temps casolà per compartir amb el nostre rival, agraïments a l'arbrit, als delegats, al public assistent, i a l'exitós resultat de la campanya de recapte de menjar. El pròxim cap de setmana l'equip descansa. Gràcies a tots i a totes, a seguir entrenant, a seguir treballant: un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tarrako, ets lo puto crack.
Simón

Anònim ha dit...

FANTASTIC REPORT
WHO WRITES THIS?
WELL DONE
IAN

Anònim ha dit...

Fantàstica crònica!! És com veure el partit!!

Jordi

Anònim ha dit...

felicitats per la crònica,semblava que estava al partit ,de nou! quina enveja geriàtrica!!

Ranger