Crònica Senglars 19 - RC Cornellà 27

Tot indicava que el partit seria profitós pels Senglars. El Baix Empordà semblava alliberarse -precisament durant els minuts del partit- de la gris borrasca hivernal que havia sobrevolat el territori. Mentre l'afició arribava al camp optimista, el nostre convidat d'honor a la cabina de retrasmissions -don Simón- feia aquest resum de les sensacions inicials.

El partit començava amb un excés de xuts per part dels dos equips. En Txiki -jugant de 10- rebia la pilota amb dificultats i es veia forçat a jugar amb el peu. Els de Cornellà marcaven el ritme del partit i de seguida, en el minut 2, intentaven puntuar -sense èxit- amb un xut a pals després d'un cop de càstig. En Tian i en Pelli es mostraven rotunds en els placatges, però no podiem aturar els progressos rivals inicials. Després d'un nou de càstig, aquest cop trasnsformat, els visitants es posaven 0 a 3, ja en el minut 6.

El partit vindria marcat per l'acumulació d'errors en els dos bàndols. Però es notava que els senglars volien recuperar la iniciativa. En una primera ocasió, al minut 10, tres fases amb participacions d'en Químic, Txiki, Pelli, Tian, Gordo i Uri, entràvem a la seva 22. Poc després, en el minut 14, era en Lluis qui més s'apropava a la marca rival. Però retenir la pilota al ruck és sancionat amb cop de càstig, i mitjançant aquesta i moltes altres infraccions posteriors, els de Cornellà se'n salvarien d'unes quantes.

Continuava el joc igualat i ple d'errors. Pilotes caigudes, avants, xuts mal recepcionats. De seguida despertarien les individualitats, però. Primer en Ramón, que se'n anava de quatre per avançar uns bons 15 metres. I després en Dídac, que demostra partit rere partit com està creixent com a jugador. Eren minuts d'intensitat, i en Simón -deixat portar per l'experiència de tenir un micro al davant- inventaba un nou estil de rugby: el pick and roll. Però potser el què sonava era un rock and roll: minuts després -en el 20- gairebé fem marca. Pilla, Pelli, Facu i Txiki, per acabar tornant a regalar un cop en contra.

El 0-3 era molt poca distància i els ànims estaven encesos. En Pelli començava a desplegar el seu treballat catàleg de placatges, candidat número 1 al MVP (most valuable tackler) del partit. Per la seva banda, el conjunt de la davantera també reclamava reconeixement. Es guanyaven amb contundència melées rivals, forçant al rival a girar-les i -per tant- a cometre cop de càstig. Però tot i els placatges d'escola d'en Lluís, en determinats moments, els de Cornellà avançaven metres amb excessiva facilitat. Una i altra vegada servien els cops de càstig a la mà, i això ens feia mal. Sort que l'Uri salvava -en el minut 24- una marca in extremis placant a touche un home rival.

En el minut 30 però, els de Cornellà feien la seva primera marca. Havien mantingut la posessió des del costat tancat fins a l'obert i un altre cop fins a la zona central. Havíem defensat bé, però amb certa ingenuitat, els dos últims placadors permetien la marca rival. No transformada, i 0-8.
 

El públic era el setzè jugador i animava fortíssim. Era el minut 37 i els senglars responien a la crida dels supporters. Després d'un cop a favor en la seva 22, en Carles Pérez, en Martí, i després del ruck, en Químic, en una intel·ligent mostra de visió de joc, saltant-se dos homes, li donava a en Facu, que conqueria les Malvines tot sol, davant la impotència dels rivals. El públic embogia. La marca no es transformava, però erem a dins del partit: 5-8.

En la línia de tres quarts senglars, si bé en Tian es mostrava molt actiu en atac, era en Pelli qui destacava en defensa. En la jugada que al final del partit resultaria determinant per otorgar-li el MVP del partit, en Pelli era capaç de -després de caure en rebre una finta- des de terra, caçar els dos tormells del rival -un amb cada mà- i fer caure'l estrepitosament. Absoluta i valent delícia tècnica del nostre 15 habitual, avui en funcions de centre.

Però no n'hi havia prou. Unes jugades més tard, ja en el minut 40, els de Cornellà desenvolupaven el seu millor joc. Primer per davantera, i després -en veure la ineficàcia- pels tres quarts, feien una marca que no aconseguíem aturar. Marca i transformació, per anar a la mitja part perdent 5-15. En el descans, les sensacions eren molt més positives que el marcador. Els nostres comentaristes, opinaven així.

En la segona part, el Cornellà semblava animar-se, però els senglars també. No hi havia mostres de la maleïda pàjara d'inici de segona part i amb dinàmiques transicions entre Tian, Pelli, Lluis, Carles, i Ramon (que en una jugada se'n anava de sis homes, 25 metres tot sol) l'equip deixava clar que, de pàjara, res. Tot i això, el rival placava dur i es succeïen els xuts desafortunats.

Els nostre terceres pressionaven bé, aturàvem als rivals, lluitàvem bé els rucks. L'Uri s'especialitzava en robar pilotes perdudes entre touches i mauls mal formats, mentre els de Cornellà apostaven clarament pel joc a la mà. Senzillament, es passaven bé la pilota. Però el partit continuava igualadíssim. Com a rèplica als visitants, els Senglars firmaven el minut d'or en el minut 12. Després d'un nou placatge d'en Tian, en Pelli robava la pilota, i després del ruck senglar, combinaven en Quimic, en Lluís, en Pilla, en Carles i en Ramon, que li donaria -amb frivolitat inclosa per darrera l'esquena- de nou a en Lluis, i finalment aquest a en Didac, que avançava fins a formar un ruck a 10 metres de marca. El públic es posava d'empeus davant aquesta fantàstica jugada senglar, mostra dels fruits que dóna el joc dinàmic basat en la confiança en els companys.

Malauradament, la pilota cauria de les nostres mans i en un xutàs d'uns 60 metres que ens agafava desprevinguts, el rival sortia de la pressió. Una llàstima. El Presi cridava: "Va, va, que podem!" i ningú ho podria haver resumit millor. I en efecte: amb un extra d'stamina, en les melées es subratllava un clar domini senglar. En Xuse i l'Alex reclamaven justament la seva part de protagonisme i tot just quan el joc senglar tornava a brillar, en el minut 15, el rival interceptava una passada, i en un clar avant que l'àrbitre no veuria, un sol home corria fins a marca, i ens posava 5-20 per darrera en el marcador. També transformaven la marca, i la cosa es posava difícil: 5 a 22.

Els posteriors, serien minuts grisos: el cop havia estat dur. Tot i això, es produïa un fet que de ben segur, algún dia esdevindrà efemèride. En Marc, fill i hereu natural d'en Tomàs (l'històric pulmó de la tercera línia senglar), entrava en el lloc d'en Gordo. Era el símbol d'un relleu generacional, i el moment, era carregat d'emoció.

Passaven els minuts i, tot i l'intensitat d'en Xuse, en Lluís, l'Àlex o en Dídac, el rival semblava dominar el joc. La sensació era que nosaltres havíem de lluitar molt les nostres fases per avançar pocs metres, mentre que una sola jugada, limitant-se a passar-se-la bé, ells n'avançaven molts. Però l'ànim senglar no donava signes de cansament, i la seva insistència, era excel·lent. Fruit del treball continu, en el minut 27, després d'entrar en Francesc en el lloc d'en Facu, i després de que en Txiqui col·loqués un molt bon xut a 10 metres de la seva marca, aconseguiríem el segon try. Touche reduida -amb impecable recepció d'en Marti- i maul: Carles, Uri, i crits d'apretem, apretem. Químic per Txiki, Txiqui per Tian, i en el ruck, cop a favor. Químic a Tian, que intenta un refús, ruck senglar, Martí, Àlex, i un Cornellà defensant molt bé. Maul a 5 metres de marca, Químic un altre cop pel mig, ruck, després l'Àlex, i quan ja estem a 2 metres de marca, cop de càstig a favor. Era el minut 31, i l'arbitre senyalava marca de càstig a favor nostre. Transformació, 12 a 22, i 8 minuts per remontar. Estàvem a dins del partit.

L'equip lluitava amb ganes, en Tian i en Pelli fins i tot provaven creus, i ningú abaixava els braços. Ni tampoc el rivals. Intercanvi de possessions, intercanvi d'errors no forçats i intercanvi de minuts perduts. Arribàvem al 35 i el partit semblava escapar-se de les nostres mans: a dos minuts del final, els de Cornellà materialitzaven la lleugera superioritat que havien estat demostrant, marcant un try de llibre: touche guanyada, maul imparable i marca. 12 a 27, sense transformació.

Però l'actitud senglar -molt endollada durant gairebé tot el partit- no abandonaria en l'intent. No quedava gaire temps i s'havia de mantenir la posessió perquè l'àrbitre no pités el final del partit. Després d'una jugada en que intervenien en Domènec, en Martí, en Txiqui, en Lluís i en Pelli, en Químic fintava elegantment -entre espasmes de dolor i rampes- per marcar el darrer try del partit. Ens posàvem 19 a 27, a només una marca del bonus defensiu, i també de l'ofensiu.

Haurien pogut estar dos punts molt valuosos, però el partit acabava amb el 19 a 27, els de Cornellà se'n anaven amb cinc punts i nosaltres amb cap. Al final del partit, tot i la bona actuació, l'esperit era de resignació i tristesa. En declaracions a Ràdio Senglar, un dels homes històrics del Cornellà valorava d'aquesta manera el partit. Per la seva banda, l'Ian era força crític, i en Misto, que també hi deia la seva, trobava un freak de gairebé la seva categoria, que ens deixava a tots bocabadats amb una resposta molt singular a les nostres (estèrils) reflexions.

En definitiva, hem jugat i hem jugat bé, però hem perdut. Hem estat allà tot el partit, no hi ha hagut cap pàjara, però hi ha hagut errors. Si quan el Barça juga, diuen que sembla que balli un vals, nosaltres, més aviat sembla que toquem punk. Però com tots sabem, el punk no és mort. Així que no donarem res per perdut i molt aviat tornarem a gaudir de la victòria. Perquè ens ho mereixem, perquè treballem dur entrenament a entrenament i perquè els vells punks, mai moren. O era els vells rockers? Tant se val...

Un, dos, tres... senglars, senglars, senglars!!!