Patrocinador oficial

diumenge, 24 de febrer de 2013

Quimics 37 Senglars 22 - 23/02/2013

Donava gust tornar a veure un equip compromès, seriós i lluitador com els Senglars dels tres últims partits. Els davanters, grans protagonistes del partit, començaven a robar possessions i deixar clar al rival que el partit no els seria gens fàcil. Tot i que els vuit gordos dominarien el partit, la resta del grup també donava la talla. Un Txiki, que per la seva genètica de mig de melée, més que de 10, semblava jugar de 9 més 1. Un Marc Cuadros que, una vegada més, es divertia de 9 en el camp, espavilat i agosarat. Un Fugi i un Tian que pressionaven bé en defensa. I al darrera de tot, Quim, Dídac i Oscar, amb suficient solvència, excepte en les indefensables i rapidíssimes superioritats rivals.

L'inici era sorprenent. A camp del líder, portant la iniciativa. Després d'una llarga sèrie de fases, en Tomàs feia el primer try del partit: 0 a 5 sense transformació. Però la dinàmica del partit seria un diàleg de sords: l'un parlava de cols, l'altre de naps. Nosaltres per davantera, ells per tres quarts. I així, a la mà fins a trobar els nostres buits en defensa, recuperaven l'iniciativa marcant-nos dues marques. Primer, obrint fins l'ala amb ràpida senzillesa, posant-se 5 a 5, i després, en la sortida d'una melée, després d'una brillant progressió del seu 8 seguida de dues fases més, per arribar al 10 a 5, sense transformar cap de les dues marques.

Però al bàndol senglar la potència dels nostres davanters cristalitzaria en la performance d'un home que enyoràvem. Arribava una marca amb el nom d'en Ramon clarament imprès en els subtítols. Era un try que semblava que l'havia de fer ell, sí o sí. Sense transformació, els senglars empataven el partit. Era el 10 a 10.

La resposta dels Químics, però, era contundent. Semblava que declaréssin: teniu a en Ramon? Doncs nosaltres tenim a en German. Un diable amb una "decepcionant" velocitat, que després de la transformació, posava el marcador 17 a 15 pels locals. 

Però el diàleg d'arguments contraposats continuava. Per davantera, poc després, ens posàvem per davant: 17 a 22, aquest cop sí, transformada per l'Alexis -perdó- per en Txiki.

I així, amb una esperançadora igualtat de forces, el partit arribava a la mitja part. En el descans, les instruccions eren ben clares: a rugby es juga dret; els davanters hem d'ajudar més i recolocar-nos millor perquè no tinguin tanta superioritat en el joc obert; i els ales, que vigilin l'esquena en els xuts.

Començava el segon acte amb l'aparició d'un nou protagonista: l'àrbrit. Discutides pels locals moltes de les seves decisions, l'home feia ús d'un cert gust per les expulsions. Petites picabaralles, alguna queixa verbal amonestada, i finalment, expulsions als dos bàndols. En Carles Pérez resumia, amb la seva exquisida educació, el succeït.

Amb tot, els Químics apretaven d'allò més en la segona part. Als Senglars els costaria aguantar el seu ritme, però no defallien, i els locals es començaven a posar nerviosos. Fallons a la mà, imprecisos en els paquets, inferiors en la melée, cometent llançaments de touche parcials: semblava que no esperaven haver de remuntar un resultat advers a casa, contra els de Torroella.

Però tot i no aprofitar la insistent superioritat numèrica en els espais oberts, la màquina química començava a rutllar. En el minut 60, un sol home avançava trenta metres, i amb una nova marca sense transformar, igualaven el marcador, 22 a 22 i màxim equilibri  en el partit.

En aquell moment semblava que els recursos senglars patien una lleu crisi. Per una banda, en Lluís pensava en futbol, i provava xuts a zones del camp, pel què sembla, excessivament buides. Però era en Simón qui s'emportava el premi a la filigrana interdisciplinar: amb un toc clarament bis-basket-lenc, provava un gir sobre si mateix, que, certament, el feia esquivar el primer de dos placatges rivals.

Malgrat l'aguerrida defensa senglar, els químics feien una nova marca, sense transformar, que els posava 22 a 17. Els de casa estaven soberbis en atac obert, però vist el partit i la duresa de la davantera senglar, la sensació és que encara els podiem guanyar el partit. Prova d'aquestes sensacions, era el fet que en un cop de càstig a 10 metres de la marca senglar, els locals decidien xutar a pals (amb èxit: 30-22) per assegurar-se un avantatge que ens forcés a puntuar més d'una marca transformada per empatar-los.

A partir d'aquell moment, però, el partit se'ns escapava de les mans. Potser era qüestió de físic, però sobretot, una incontestable demostració de poder d'un dels millors equips de la categoria ens donaria el toc de gràcia definitiu: una última marca, aquest cop transformada, deixava el resultat final en 37 a 22.

Una justa derrota, amb regust a victòria. El cansament del capità (incapaç de fer declaracions) feia palès el terrible esforç amb què els senglars havien treballat. Al final del partit, tot i el resultat, l'equip estava content. S'havia fet patir -i molt- al líder de la Primera Catalana. La recuperació de joc i resultats de l'equip es consolida definitivament, i l'agressivitat del grup ja començava a pensar en el partit del diumenge que ve contra l'ARPN.

En tian hi deia la seva, i en un tercer temps a camp contrari que per fi es podia considerar decent, els dos equips confraternitzaven amb la sempre amable presència de la cervesa. Deixem com a prova les declaracions d'en Greco, una figura històrica del Químics de Barcelona.

Ens agrada jugar a rugby, i ens agrada fer-ho competint al nostre màxim nivell. I en partits com els d'avui, ens creix la motivació, les ganes de superar-nos, la passió pel nostre esport. Continuem la bona ratxa, entrenem més i més dur, i diumenge que ve, tornem a deixar-nos la pell, no només per retornar-los als del Poble Nou la dura derrota a què ens van sotmetre fa unes setmanes, sinó per nosaltres, per la nostra gent, pel nostre incomparable esperit lluitador.

Un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tarraco APOSTOFLAN!!!!!!
Ets un crac!!!

Anònim ha dit...

No se quién es la persona que hace las crónicas y supongo realiza el compacto de video, pero todo mi agradecimiento por la tarea que realizas, poder ver a gente tan querida y añorada me da muchísima alegría, muchísimas gracias chaval. Ernesto

Anònim ha dit...

Tarraco, no has pagat el SGAE a Alemania. Aquí no es pot veure el video!! jejeje
Ganes de tornar per veure'l!
Ward.