Patrocinador oficial

diumenge, 24 de març de 2013

Crònica Gòtics - Senglars 24/03/2013

El cel d'avui a la Foixarda de Barcelona, irregular i fred en els seus canvis de llum, no convidava gaire a la confiança. Si bé el nom del rival -els Gòtics- suggeria tenebres que amenaçaven d'ennuvolar-nos, els Senglars sortien al camp amb la idea de no repetir la mala actuació -sobretot a la segona part- de l'últim partit a Lleida.

Però malgrat la presència esporàdica d'un primer sol primaveral, els Gòtics començaven colpejant primer. Els Senglars defenien bé, però els de Barcelona buscaven els espais oberts, i per allà ens feien mal. En el minut 10, una sortida desafortunada d'un ruck derivava, poques fases després, en la primera marca, no transformada, que posava el marcador 5 a 0 pels locals.

Eren els primer minuts del partit i la sensació era que les forces estaven equilibrades. En el minut 12, en Chris decidia xutar a pals un cop de càstig a 30 metres de distància, però després de la conversió (5 a 3), una segona manca de concentració permetia als locals avançar-se amb una marca transformada, que els posava 12 a 3, en el minut 15.

Tot i això, amb el marcador desfavorable, no es detectava desànim en els nostres jugadors. Tot i patir en les touches i en les melées, l'equip defensava amb solvència, i amb la pilota a la mà semblava que teníem alguna possibilitat. Però permetent massa pilotes pinçades i pecant una vegada més d'excés de xuts -i quasi tots improductius- els Senglars cedien un lleuger domini als locals. En els minuts posteriors, els Gòtics intentaven sense èxit transformar un cop de càstig, i robaven perillosament touches comprometedores. Però sobretot, es dedicaven a buscar les nostres ales. Fruit d'aquesta insistència, en el minut 30, obtenien el seu premi: els Gòtics marxaven 17 a 3 en el marcador.

Però el domini no era prou clar com per fer-nos abaixar els braços. I no calia sortir d'una touche a cinc metres de marca per fer-ne una. Amb trenta ja en teníem prou. En l'enèssima demostració de poder de la davantera senglar, els nostres gordos arrossegaven al rival des d'una touche propera al mig del camp fins a la mateixa línia de marca. En Chris transformava, ens posàvem 17 a 10, i l'equip rebia una injecció de moral en uns minuts importants.

Tot i encara tenir una última oportunitat de fer un assaig, s'arribava al descans amb un esperançador 17 a 10 en el marcador. L'entrenador subratllava aspectes tècnics sobre la defensa dels espais que més dèbils estàvem mostrant, i recomanava -s'ha de dir, amb no gaire èxit- no abusar del peu en la segona part. Però sobretot, en la ment de tothom hi havia la remontada dels de Lleida la setmana anterior, i semblava que els nostres, aquest cop volien passar a ser els protagonistes d'una gesta com aquella.

Però no n'hi ha prou amb les intencions, en el rugbi. Fa falta físic, diversitat en el joc, absència d'errors, i sobretot, superioritat sobre el rival. Perquè, tot i dominar la segona part, jugar la major part del temps en el seu camp, i posar entre les cordes al rival en diverses ocasions, el fet és que encara rebríem un assaig més (el 22 a 10 final), mentre que els llargs atacs senglars no acabaven de fructiferar, en part, per l'excel·lent defensa dels de Barcelona.

Les dues targetes grogues a en Martí i en Xuse, i l'exagerat abús dels nostres xuts, havien passat excessiva factura a un equip que, recuperades algunes baixes importants, havia demostrat que està a l'alçada de la Primera Catalana. En el tram final del partit els Senglars havien sotmès al rival a un càstig defensiu constant, fet que reflecteix que la baixa classificació a la lliga és un veredicte injust, per tot el potencial que aquest equip encara és capaç de desenvolupar.

En quant a aspiracions a la permanència, amb el Lleida derrotat a camp del CEU, l'equip té una nova oportunitat d'acabar la temporada amb un dolç regust de boca. El pròxim partit contra el Sant Cugat, d'aquí a dues setmanes, és a Torroella, i és l'últim de la temporada al Senglar Stadium. I ningú té al cap una altra cosa, que oferir una victòria al nostre públic, d'agraïment pel seu suport, de segell quasi-final de la temporada, i d'homenatge a tota la comunitat senglar.

Ens veiem el dia 7 d'Abril a Torroella. Un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona crónica. I s'ha de guanyar al Santcu.

Carles