Patrocinador oficial

dilluns, 8 d’abril de 2013

Crònica Senglars - Sant Cugat 07/04/2013

Festa grossa avui a can Senglar. Crucial últim partit a casa de l'equip sènior i foto oficial de club. Però abans -no ens en volem oblidar- el dia començava amb els partits disputats pels equips de les categories inferiors. Són el futur de l'equip i hem d'agraïr amb especial èmfasi a tots els entrenadors la gran tasca que estan realitzant. Sense ells, jornades de rugbi tan vistoses i alegres com les d'avui, no tindrien continuitat. Gràcies a tots.

La data era assenyalada perquè l'equip sènior es jugava la permanència en la màxima categoria del rugbi català. La temporada havia estat dura, plena de lesions, irregularitats i derrotes doloroses. Però el secret de l'èxit també està en no perdre l'esperança i en saber esperar a que arribi el moment adient. Tots els patiments, totes les frustracions -totes les ferides- serveixen d'alguna cosa quan arriba l'ansiada glòria.

Després de la foto oficial, començava el gran partit. El Lleida -ho sabríem després- faria els deures, així que era obligat que els Senglars derrotéssin als de Sant Cugat. Jugadors i afició s'empenyien els uns als altres en una simbiosi tàcita, però exultant. L'obligació de la victòria no pesava sobre el seny dels jugadors i l'increible recolzament del nombrós públic assistent, impedia que la tensió dels jugadors s'esgotés en cap moment.

En cap moment van cedir els Senglars la iniciativa i sempre es van mantenir per davant en el marcador. La primera part era d'una igualtat màxima, sense que cap dels dos equips mostrés signes de debilitat. Els Senglars ampliaven el seu registre habitual, i acompanyaven el seu joc de davantera -més consistent que mai- amb una excel·lència en la continuïtat que feia vibrar l'afició. Poques vegades hem vist als Senglars tan conjuntats, tan unificats, donant tanta sensació d'equip.

Per la seva banda, els de Sant Cugat tractaven de contrarrestar el pes senglar tendint cap al joc obert, mentre la defensa senglar replicava sense cometre errors en el posicionament. La primera part era d'un equilibri net, estimulant pels amants del bon rugbi, i la única manera que els dos equips trobaven de puntuar, era mitjançant els xuts: un drop i un cop a favor dels locals, i un cop a favor dels visitants.

El 6 a 3 -una insòlita puntuació aquesta temporada- augurava una segona part d'infart. Quedaven quaranta minuts i es tractava de no defallir en el físic, de no perdre el cap, de fer explotar l'agressivitat. Els dos equips s'aproximaven a la zona de marca rival en diverses ocasions, però la balança es decantaria cap al cantó senglar. Primer a través de la incontestable tossuderia d'un maul poderós -un dels més durs i persistents de tota la categoria- i després amb un pick and go de més de deu fases -que acabaria per esgotar als de Sant Cugat- els locals s'avançaven 18 a 3 en el marcador.

Amb aquest avantatge en els punts, era torn del rival demostrar que també mereixia guanyar. Quedaven pocs minuts, i malgrat l'aguerrida defensa local, els visitants retallaven distàncies i es posaven 18 a 10. El partit arribava a la seva recta final, i l'equip necessitava el seu setzè jugador -el públic- que els feia posar la pell de gallina, cantant l'himne abans que acabés el partit. Impulsats per aquest darrer alè de victòria, els Senglars transformaven un cop de càstig després d'un eterna successió de fases que no aconseguia arribar a la marca rival.

Els de Sant Cugat encara marcarien un darrer try en el minut 80, per deixar el resultat en el 21 a 17 final. Exhausts, els jugadors agraïen a la seva afició l'immens recolzament rebut, i l'alegria s'apoderava de l'estadi. S'havia aconseguit l'objectiu, s'havia ofert al públic un partit intens i atractiu, i la reunió de la familia senglar havia estat un èxit. 7 d'Abril del 2013, sens dubte una data que serà recordada per molts anys.

Orgull senglar, se sentia dir als més apassionats. Felicitats a tots, no només pel resultat, sino per tot el conjunt del club, des de les categories inferiors, al cos tècnic, als col·laboradors, els amics, els familiars, els aficionats, per ser capaços de fer possible traspassar plegats les fronteres del nostre esport -el rugby- i arribar fins als nostres cors.

Un, dos, tres, senglars, senglars, senglars!!!

P.D. La setmana que ve, juguem contra el Barça. Volem convidar a tothom qui vulgui venir a veure el partit amb l'equip en l'autobus, a apuntar-se en la convocatòria oficial que sortirà publicada aquesta setmana al blog. Ara sí, serà el darrer partit de la temporada. Ja posats... conquerim Barcelona?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

felicitaciones chicos!!!
lástima no haber podido acompañarlos.
grandes saludos para todos
juan juan

Anònim ha dit...

Juan juan, te dedicamos la victoria!! un abrazo fuerte.

Lluís.

Anònim ha dit...

Ahir va ser la primera vegada que varem veure jugar l,equip sénior. El nostre petit Lluc ha començat fa uns dies amb els petits senglars. Som nous en el rugby, pero ahir ens vareu fer disfrutar al màxim. Enhorabona !!!!!