Patrocinador oficial

divendres, 2 de febrer de 2007

Torneig 6 Nacions ( article diari El 9 )



Irlanda aspira a un tron al qual no s´hi ha assegut des de 1985

El rugbi és un esport que transcendeix la simple lluita de trenta homes forçuts disposats a gairebé tot per arribar a la linea de marca rival - una excel-lent metàfora de com funcionaven abans les guerres a camp obert- i esdevé un esdeveniment espiritual que per tot aquell que n´és partícip,ja sigui dins del terreny de joc o desde fora. Si Europa queda un torneig en el qual l´honor és gairebé més important que el triomf esportiu aquest és el 6 nacions, una competició que no ha estat aliena a la història del continent desde la seva creació el 1882.
Els adjectius s´esgoten per explicar què senten els jugadors irlandesos o escocesos quan guanyen al temple anglicà per excel-lència Twickenham. Actualment això és el que s´acosta més a l´esperit de William Wallace. Els enfrontaments entre Irlanda i Anglaterra, de fet, han estat marcats sempre per l´actualitat política del moment i durant molts anys els organitzadors ni tan sols s´atrevien a fer sonar l´himne de l´enemic al camp rival per evitar accidents desagradables. La marsellesa tampoc va sonar durant molt de temps a Londres perquè enfurismava d´una manera realment perillosa els seguidors anglesos. El nom del torneig, de les 6 nacions, -primer 4 ,després 5 i ara 6- no podria haver estat ,doncs,més ben trobat.
Des de 1986 el torneig atorga oficilamentel títol de campió d´Europa de rugbi i hi ha en joc diversos trofeus, alguns dels quals tenen més importància que la classificació final del torneig. El vencedor del duel entre Anglaterra i Escòcia s´emporta la Calcuta cup i l´equip de les illes Britàniques que és capaç de derrotar els tres adversaris de l´antic imperi aconsegueix la Triple Corona. La victòria en els cinc partits es premia amb el Gran Slam i també es posa en joc el millenium trofhy - Anglaterra i Irlanda - i la cullera de fusta, que s´en va a les vitrines de l´equip que no ha aconseguit guanyar cap partit.
En el tercer temps de tots els partits els jugadors i els aficionats celebren la victòria o lamenten la derrota buidant barrils de cervesa a una velocitat supersònica i normalment en un clima de respecte absolut, tot i últimament amb l´excusa que tots són profesionals, els jugadors ja no s´afegeixen a les festes amb la facilitat que ho feien abans.
Dins del terreny de joc,però, guanyar el partit és una verdera qüestió d´honor. Anglaterra i França, els gegants del continent,arriben en plena crisi d´identitat i necessiten redimir-se amb vista a la copa del món que es farà a l´estiu a França. Irlanda, que fa 22 anys que no guanya el trofeu, arriba al tornei havent tombat Austràlia i Sud-Àfrica, tota una declaració d´intencions. El mig-apertura Ronan O´Gara - màxim anotador de la història per Irlanda en els 6 nacions - i el capità Brian O´Driscoll, lideren un equip amb set de glòria.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic salivant nomes de llegir l'article....
Ens veiem dema veient algun partit amb una cerveseta a la mà!

Xavi

Anònim ha dit...

Merda! m'he adormit i no he vist els partits....

Xavi

Anònim ha dit...

Xavi, nefasto!.

Parker

Marti ha dit...

molt nefasto!