Patrocinador oficial Sènior

diumenge, 17 de febrer del 2013

Crònica Senglars - L'Hospitalet 17/02/2013

Els primers minuts del partit eren molt disputats. Es respirava tensió i concentració en els dos bàndols, però eren els de l'Hospitalet qui començaven amb la iniciativa. No sortíem del nostre camp durant els primers quinze minuts, i en Tian havia d'aturar in extremis una marca per l'ala. Però en les tousches la terna Pilla-Ferran-Martí es mostrava incommensurable, i tot i les imprecisions de tots dos equips en el joc obert, en Fugi i en Tian, excel·lents protagonistes de la línia tres quarts, començaven a imposar la seva llei. Per la seva banda, en Tomàs i l'Uri insistien a robar pilotes en qualsevol agrupament d'excessiva lleugeresa.

Tot i això, la primera marca era rival. Un cop de càstig mal defensat -no retrocedíem els 10 metres reglamentaris- permetia als visitants posar-se (marcant sense transformar), 0 a 5 en el marcador. Potser l'excés de gent en els rucks donava als rivals massa avantatges en terceres i quartes fases. Però en la melée érem molt superiors. La davantera guanyava una i altra vegada la possessió i els xuts, que esdevenien tots improductius, començaven a desaparéixer. Es feia evident que s'havia de jugar a la mà.

I en efecte, a mesura que en Chris obria el joc, recuperàvem l'iniciativa. Així com el primer tram del partit havia estat una demostració de poder defensiu, a partir dels següents minuts, l'equip despertaria també en atac. En Lluis, en Txiki, en Carlos Pérez, en Chris, i un poderosíssim Xuse -que anotava la primera marca senglar del partit- començaven a fer mal amb els seus ullals. En Chris transformava amb elegància, i els Senglars ja manaven en el partit: 7 a 5 en el minut 25.

Jugar a la mà sortia efecte, i els recolzaments començaven a aparéixer. El rugby contínu i desplegat que tots enyoràvem per fi es feia palès. En Ferran, en Tomàs, l'Uri, en Pilla. Fins i tot en algunes jugades, semblava que podriem arribar a fer una marca total: una d'aquelles en que la toquen tots els jugadors.

Fruit d'aquest domini, marcàvem la segona marca. Aquest cop per davantera, al més pur estil Senglar, una herència històrica i irrenunciable, i avui tan efectiva com sempre. Un llarg i majestuós maul posava -junt amb la segona transformació d'en Chris- el 14 a 5 en el marcador. Però el millor no era el resultat: la intensitat a què l'equip jugava, tot i acabar de fer un try, era espectacular. Es complia la mitja part, però les sensacions eren immillorables.

En el descans s'insistia en no regalar pilotes en xuts innocents i en recolzar amb més profunditat. I la sensació és que les instruccions quedaven inscrites en els cervells senglars de manera definitiva, perquè, a l'inici de la segona part, aquella antiga pàjara debilitada de la segona part, s'havia convertit en una mortífera bèstia alada.

Ni tan sols en Lluís s'ho acabava de creure, i ens els primers instants de la segona part el vèiem tractant de trobar les lents de contacte. Melées robades, absoluta superioritat en les touches pròpies i una marca injustament anul·lada a en Ferran, que s'havia endut tres homes arrossegant-los amb ell fins a la cuina.

Però els punts no trigarien en arribar. Després d'una tousche guanyada, un maul que recorria 30 metres fins esdevenir un ruck quasi definitiu, en Chris li cridava fins a tres cops a en Txiki: "esquerra, esquerra, esquerra". I doncs, per insistència, en Txiki li donava, i en Chris marcava el 19 a 5. Tot i això, es feia mal a la cama en fer el try i era en Txiki qui havia de xutar a pals, aquest cop sense èxit.

En els posteriors minuts el joc esdevenia boig, un estil que no beneficiava la claredat d'idees que l'equip estava mostrant. Eren moments en què calia concentrar-se en defensa. I si bé l'equip continuava a un to molt correcte, una superioritat numèrica pel costat tancat en quarta fase, posava els rivals 19 a 10 en el marcador.

Però també en el joc imprecís els Senglars recuperaven la sort que per tants partits s'havia perdut. En un clamorós error dels de l'Hospitalet, ajudats per la pressió d'en Fugi i de l'Uri, en Txiki robava una pilota crucial a dos metres de marca, i amb una intel·ligent senzillesa deixava al rival "trencat", per regalar-li una marca a en Tian. 24 a 10, i una esperadíssima eufòria al Senglar Stadium. Acte seguit, en Txiki transformava amb precisió la marca, i pujava el 26 a 10 al marcador.

But the show still went on: s'apropava el minut de glòria d'en Marc Cuadros. En una jugada anterior, en posició de mig de melée, havia trigat tant en obrir la pilota, que rebia un fort placatge que l'advertiria dels perills de la indecisió. Però talment com el seu pare, enlloc d'arronsar-se, el noi maquinava dins el seu jove talent una manera de fer-se respectar. I dels pensaments, als fets: en la següent jugada, signava el moviment del partit. Amb aquella destresa que només els més murris de la classe saben portar a terme, s'emportava sense esforç tres rivals enganyant-los la passada, per deixar sol a en Xuse, que no tenia més que percutir amb força per marcar el try final: 31 a 10. Alguns espies declaraven en el tercer temps que en Marc Cuadros, en el cant de l'himne, enlloc de "mama, mama, mama", cantava: "papa, papa, papa". Felicitats a tots dos per aquesta històrica efemèride paterno-filial d'avui.

El partit acabava amb una última demostració de poder dels locals: l'Hospitalet tractava de signar una última marca, però els Senglars, com havien estat fent durant tot el partit, no abaixaven el nivell d'intensitat fins l'últim segon, i impedien que el marcador es movés del definitiu 31 a 10.

Tot i el cansanci de jugadors com en Pilla (no es pot ser més explícit), o en Fugi (que no acabava de trobar les paraules, o potser ni tan sols l'aire), l'equip assaboria un sentiment que feia massa partits que els havia estat près de l'abast: la victòria. Una victòria clara, lluitada i merescuda, que omplia d'orgull a tota la familia senglar.

Tal com deia en Quim, el canvi d'actitud -el canvi de cicle- que va començar-se a definir en la segona part de l'últim partit contra el CEU, dóna indicis que la mala ratxa podria estar en camí de superar-se. El pròxim partit, però, és a casa del Químics, un rival molt fort, i que jugarà a casa. És magnífic sentir la glòria de la recompensa victoriosa, però això és rugby, i la competició no s'atura aquí. Cal continuar treballant com fins ara, amb tota la constància, mantenint la fe, i no abandonant en cap ni un dels nostres objectius.

Felicitats a tots: un, dos, tres, senglars senglars senglars!!!



4 comentaris:

Anònim ha dit...

Avui hem disfrutat del partit i del joc Senglar. Felicitats a tots el jugaddors, entrenadors i a la grada com no. No pida acavar la felicitació per fer-ho a tota la familia Cuadros.

Gràcies


C. Blasco

Anònim ha dit...

Bon partit.
I dissabte a seguir.
Simón

Anònim ha dit...

Molt bona crònica com sempre, Tarraco!


fugi

Anònim ha dit...

Felicitaciones Al club, por haber elegido a un departamento de comunicación que su tarea la cumple con creces, felicitar a Tomas, por Marc que creo que como padre se le cumplió un Sueño, jugar con su hijo y sobre todo destacar la ACTITUD EN EL CAMPO de jugadas que hubo durante el partido A ENTRENAR Y SEGUIR TRABAJANDO.

DE LAS DERROTAS TAMBIÉN SE APRENDE.
Y ESPEREMOS SEGUIR APRENDIENDO PERO NO PERDIENDO.